L’IEFC, com a entitat convidada en el marc del Festival Objectif Image de Perpinyà 2026, presenta l’exposició, La vida en prosa, a partir del 29 d’agost, a la Sala Vestibule Arago de l’Ajuntament de Perpinyà.
La mostra exposa projectes de reportatge dels alumnes Sofia Epstein, Fabian Suspensivo i Raphael Tibère, realitzats als cursos dels Programes Avançats: Reportatge Documental de Proximitat i Fotoperiodisme que s’imparteixen a l’IEFC.
Exposició organitzada i produïda per l’IEFC.
Comissariat: Departament d’Activitats Culturals de l’IEFC.
Dates: Del 29 d’agost al 13 de setembre de 2026
Inauguració: Dissabte 29 d’agost a les 18h
Lloc: Mairie de Perpinyà
Sala Vestibule Arago
Pl. de la Loge, 66000 Perpinyà, França
Horari: De dilluns a divendres de 10 a 18 h | Dissabte i diumenge de 10:30 a 18h
La vida en prosa
La majoria de les lluites no tenen espectadors. Comencen cada matí i es repeteixen l’endemà. Hi ha per a qui l’èxit no és acumular, sinó continuar. Triomfar és que les mans esquerdades aguantin una jornada més al camp, trobar una tele destrossada o perseverar, reconeixent en cada racó el company de vida desaparegut. Els protagonistes d’aquests reportatges comparteixen una mateixa forma de resistència: la constància. Dia rere dia. Sense reconeixement i sense titulars.
La Sofía, el Raphael i el Fabián han documentat la quotidianitat de diferents persones, aturant la mirada sobre allò que sovint ens passa desapercebut. En una època fascinada per l’excepcionalitat, aquestes fotografies reivindiquen la importància de les lluites personals. Perquè, al capdavall, la major part de la vida transcorre en una prosa silenciosa.
La mateixa terra – Emili, Sant Pol de Mar
L’Emili recorre les tres hectàrees del camp on treballa fa cinquanta-un anys. Avança amb passos lents i segurs, com si conegués de memòria cada desnivell. Als dotze, després de la mort del seu pare, va començar a ocupar-se de les feines del camp, de les quals també s’havia ocupat el seu avi molts anys abans.
El camp està sobre la muntanya, a dos quilòmetres de Sant Pol de Mar. El sender que hi porta, comença entre comerços i asfalt, entre sons de botzines i trobades ocasionals amb converses nímies i salutacions precipitades.
Més endavant el camí es torna de terra, costerut i envoltat de vegetació. Abans d’arribar, un altiplà obre la vista al poble i al mar, un vel blau que des de l’alçada sembla una massa inert i infinita.
A dalt el silenci és aclaparador; fa anys que l’Emili treballa aquestes terres sol.
Sembla impossible estar tan a prop del poble, i alhora, en un lloc tan immens i en solitud.
Aquesta sèrie observa la relació íntima i quotidiana entre un home, la terra i el pas del temps. En un territori on el turisme i el creixement urbà avancen sobre el paisatge, l’agricultura tradicional resisteix silenciosament a la vora del mar Mediterrani.
Sofía Epstein
Buenos Aires, 1997
Fotògrafa i advocada, va començar a fer fotografies als 12 anys, atreta per la possibilitat de preservar les escenes quotidianes. Amb el temps, la seva pràctica s’ha desenvolupat com una manera d’observar i reflexionar sobre el món.
Va estudiar a la Universitat de Buenos Aires, on es va especialitzar en Dret Internacional Públic. Al mateix temps, ha anat desenvolupant les seves habilitats fotogràfiques des del 2010, aprofundint la seva pràctica documental a través d’un projecte col·laboratiu amb el fotògraf Martín Acosta el 2024 i el 2025.
Durant aquest recorregut, la seva obra s’ha expandit a l’esfera pública i a la fotografia de carrer, en el context dels moviments socials de Buenos Aires, documentant protestes i manifestacions des de l’adolescència, inclosa la primera marxa ‘Ni Una Menos’ del 2015.
Impulsada pel seu interès pels drets humans i les complexitats que configuren les qüestions i demandes contemporànies, busca posar en diàleg la fotografia, l’escriptura, el dret i el pensament crític des d’una perspectiva interdisciplinària.
Fa un any es va traslladar a Espanya, on actualment treballa en un projecte a Sant Pol de Mar que explora les tensions entre la feina, la identitat i el territori. Aquest treball es va exposar al Centre Cívic Pati Llimona com a part del Festival Enfocats.
IG: @fotoxsofia
Treball essencial, no reconegut
Aquest projecte es desenvolupa en col·laboració amb UTCAT, una associació de treballadors informals de residus a Barcelona que s’organitza activament perla defensa dels drets laborals, el reconeixement i unes condicions més justes. Les fotografies se centren en el seu treball—reflectint el seu paper central dins del sistema de reciclatge de la ciutat, un paper que continua en gran part sense ser reconegut malgrat el seu valor social, econòmic i ambiental. Basat en una investigació en curs sobre el treball informal de residus i la seva marginació sistemàtica, el projecte busca contribuir als esforços d’UTCAT reflectint aquest treball tal com és: essencial per al funcionament de la ciutat. En fer-ho, pretén donar suport a la seva demanda de reconeixement alhora que assenyala una contradicció bàsica: tothom depèn d’aquest treball, però aquells que el sostenen continuen exclosos dels drets i del reconeixement bàsics atorgats als altres.
Raphael Tibère Stöckel – in collaboration with UTCAT
Alemanya, 2000
Fotògraf documental, fotoperiodista i investigador establert a Barcelona. Originari de Heidelberg (Alemanya), desenvolupa projectes documentals de llarga durada que combinen la fotografia amb el treball de camp qualitatiu, inspirant-se en metodologies de l’antropologia visual i la recerca social. Paral·lelament, treballa com a fotoperiodista documentant manifestacions, iniciatives comunitàries, esdeveniments culturals i la vida quotidiana.
Recentment ha finalitzat el màster en International Studies on Media, Power and Difference a la Universitat Pompeu Fabra i un postgrau en Fotografia Documental, Fotoperiodisme i Antropologia Visual a l’IEFC de Barcelona. Simultàniament, ha desenvolupat de manera autodidacta la seva pràctica fotogràfica des del 2019, iniciant-se en la fotografia de carrer abans d’orientar-se cap al documental de llarga durada.
Treballa en francès, alemany, anglès i castellà, i desenvolupa els seus projectes a partir d’una presència continuada sobre el terreny i de l’observació directa. El seu treball se centra principalment en el treball, les migracions i la vida quotidiana, combinant la fotografia documental amb la recerca, per construir narratives visuals basades en l’experiència viscuda.
IG: @project.photographi
IG: @utcatb9
El ball de Núria
Blanes, anys 50. Als 14 anys, els pares de la Núria l’acompanyen a un ball en el cafè Els Terrassans del poble. Allí coneix en Josep. Davant la imminència del servei militar i la por d’enamorar-se a través de cartes, en Josep decideix demanar-ne la mà. Sense diners per a un anell, li regala una càmera de 120 mm com a senyal de seu compromís. Als 28 anys, amb les seves pròpies mans, comencen a construir casa seva. Mai no van tenir fills, ni van sentir que els necessitessin; es tenien l’un a l’altre.
Cinquanta-quatre anys després, el ball va canviar de ritme. Després d’un diagnòstic de càncer de còlon, la Núria es va convertir en les mans i el suport d’en Josep, cuidant-lo i sostenint el seu pes, fins que el seu propi cos va protestar amb un atac de vertigen. Amb la partida d’en Josep, després de seixanta-quatre anys de matrimoni i, per calmar la seva família, la Núria va acceptar penjar-se el botó de teleassistència de la seguretat social, encara que el seu esperit continua sent el de la dona independent que sempre va ser. Menys d’un any després, va arribar la pandèmia del COVID-19, empenyent-la a una reflexió lúcida: la mort de Josep, envoltat i acomiadat pels seus en pau, va ser el darrer acte de fortuna de la seva vida en comú.
Avui, als 85 anys, la Núria habita els espais de la casa construïda a quatre mans. Aquest projecte és un retrat d’aquesta memòria: un homenatge a l’amor que queda, a la dignitat de la cura, a la viduïtat habitada amb força i a aquest primer ball que, malgrat l’absència, mai no ha deixat de sonar.
Fabián Suspensivo
Chile, 1999
Nascut a les afores de Santiago.
Als 22 anys va agafar una càmera per primera vegada i no ha parat des de llavors. Va començar fotografiant concerts, treballant amb artistes internacionals, fins que els aldarulls socials del 2019 van canviar radicalment el curs de la seva carrera, orientant-lo cap a la fotografia documental i el fotoperiodisme.
Tres anys més tard, es va traslladar a Espanya. La seva experiència com a cambrer sense papers va donar lloc a ‘105 días’, el seu primer projecte fotogràfic seriós i un retrat cru de la precarietat laboral i la immigració.
El 2025, va fer una especialització en fotoperiodisme a l’Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya, sota la direcció de Pere Virgili, abans de començar a treballar per a Der Spiegel, el 2026, i col·laborar amb Open Arms.
Actualment, amb un enfocament més proper a la fotografia d’autor, documenta les lluites socials a Barcelona des del carrer. La seva obra se centra a documentar conflictes directes com la crisi de l’habitatge, la situació dels migrants i les protestes dels moviments socials, que generen tensió a la ciutat.
IG: @suspensivof
Compartir