No interfereixo en l'actitud dels subjectes que fotografio. Més aviat és a l'inrevés: és l'actitud d'ells el que em dóna la clau de si la imatge m'interessa o no.

Gabriel Cualladó va néixer a Massanassa (València) l’any 1925, i es va traslladar a Madrid l’any 1941. Va ser un fotògraf que va formar part del Grup AFAL i del moviment de renovació de la fotografia a Espanya a la segona meitat del segle XX.

Va realitzar les seves primeres fotografies al seu primer fill al costat dels seus amics amb una càmera Capta. A partir d’aquí creix el seu interès per la fotografia i comença un aprenentatge autodidacta. L’any 1955 es va comprar una càmera Retina, però aviat la va canviar per una Rolleiflex.

Cualladó es definia a sí mateix com un fotògraf amateur en una època en què aquesta expressió s’associava a artistes sense restriccions. Això li va permetre explorar amb la fotografia fins a límits gens visitats fins aleshores. Va desmuntar l’enquadrament i va trencar amb les convencions de la composició. Era partidari de disparar sense intervenir abans en la realitat que retratava, i va buscar sempre escenaris més aviat despullats i allunyats de l’artificiositat.

L’obra de Cualladó destaca per impregnar d’humanisme la trista realitat de la postguerra i composar un univers propi amarat de poesia.

La foscor i clarobscurs que conferia a les seves imatges, en les quals predominen intensos i negres purs aconseguits a base de treballar-los al laboratori, són una de les marques de la identitat de la seva obra.

Cualladó no busca temes ni persones rellevants, sinó que, amb la seva mirada més humanista, retrata escenes senzilles, sense artificis, per captar els instants de la vida quotidiana. Amics, familiars i personatges anònims conformen una atmosfera íntima i propera.

L’any 1956 el fotògraf va entrar a formar part de la Real Sociedad Fotográfica, i un any més tard del Grup AFAL. En aquest mateix any va organitzar a la Sala de la Libreria Abril, la primera exposició de la renovació fotogràfica, amb Paco Gómez, Rafael Romero i José Aguilar. Com d’altres artistes de la seva generació, com per exemple, els cineastes Juan Antonio Bardem amb Mort d’un ciclista (1955)  o Luis García Berlanga amb Bienvenido, Mister Marshall (1952), propers al realisme social, Cualladó va tractar d’introduir en la seva obra el neorealisme italià.

L’any 1958 coneix els fotògrafs Leonardo Cantero, Paco Gómez Martínez, Gerardo Vielba, Ramon Masats i Francisco Ontañón. Amb ells va formar part del grup La Palangana i posteriorment de la denominada Escuela de Madrid.

Un any més tard la revista nord-americana Popular Photography el va premiar i a propòsit d’això va exposar a països com França i Itàlia.

A partir de l’any 1980 va formar part del grup de fotògrafs espanyols seleccionats per la revista Nueva Lente per participar en els Rencontres d’Arles. L’obra que va mostrar va ser un reportatge sobre el Rastro de Madrid.

L’any 1994 va obtenir el Premi Nacional de Fotografia del Ministeri de Cultura d’Espanya.

A més de la seva activitat com a fotògraf, Gabriel Cualladó va ser un gran col·leccionista de fotografia.

Per finalitzar, recomanem consultar algun dels seus llibres a la Biblioteca de Fotografia de l’IEFC, on es pot trobar una mostra significativa dels seus treballs.