Rineke Dijkstra va néixer a Sittard, Països Baixos, l’any 1959. Va estudiar fotografia a la Gerrit Rietveld Academie a Àmsterdam del 1981 al 1986. A finals dels anys 80, va passar uns anys treballant comercialment, com a retratista per a empreses i capturant imatges per a informes anuals.
L’any 1990 es va ferir el maluc a causa d’un accident de bicicleta. Un autoretrat produït durant la seva rehabilitació, en el qual ella es veu que acaba d’emergir d’una piscina, exhaurida, va generar una nova direcció en el seu treball.
Contractada per un diari holandès per fer fotografies basades en la noció d’estiu, Dijkstra va prendre fotografies provocatives de banyistes adolescents. Aquestes finalment van formar part de la seva famosa sèrie Beach Portraits (1992-1994), formada per fotografies en color a mida real, dels joves adolescents en banyador, preses en platges europees i americanes. El projecte es va mostrar l’any 1997 al MOMA de Nova York, proporcionant a l’artista una gran atenció i aclamació crítica.
A partir d’aquell moment, persones en moments de transició vital serien un tema principal en la seva obra. Es preocupa particularment per la representació de la joventut i la transició a l’edat adulta.
Dijkstra es concentra en retrats individuals, i generalment treballa en sèries, basant-se en l’acumulació de detalls i una acurada atenció a la diferència en fotografies preses amb mesos o anys de diferència. Es fixa en comunitats particulars de persones, com adolescents, clubbers o soldats, amb èmfasi en capturar la incomoditat i les pressions socials fetes visibles als cossos i rostres dels seus models. Aquests sovint es mostren drets i mirant a càmera sense un fons definit.
Les postures i composicions de les imatges de Dijkstra suggereixen una complexa comprensió de les tradicions del retrat, en concret de la pintura holandesa. Alhora, el seu treball demostra una reconsideració de la naturalesa i funció del retrat arran de l’art conceptual. El seu seguiment del canvi i desenvolupament a través del temps està relacionat amb la idea de les sèries fotogràfiques, però també reflecteix les complexes experiències de vida i situacions dels seus models. En un equilibri precari entre la infantesa i l’edat adulta, o enfrontant reptes transformadors com la maternitat o el servei militar, aquests joves ens permeten veure més enllà d’ells mateixos, a diferència dels models segurs i autosuficients de la majoria del retrat contemporani.
Dijkstra utilitza una càmera de visió japonesa de 4×5 polzades, amb una lent estàndard sobre un trípode, i un flaix en un altre trípode darrere. Fins i tot quan ella va fotografiar nens a la platja, utilitza aquest mateix equip, amb un flaix portàtil per reduir el contrast i portar els rostres lleugerament fora de l’ombra profunda, modulant la llum del sol. Tanmateix, la llum del dia sempre és la seva font principal d’il·luminació.
Dijkstra es va aventurar amb el vídeo amb The Buzz Club, Liverpool, UK/Mysteryworld, Zaandam, NL, gravant adolescents en discoteques entre 1996 i 1997. També es va centrar en persones particulars ingressant a l’exèrcit, com en les seves imatges d’Olivier Silva, un legionari estranger francès (2000-01), i nou induïts en l’exèrcit Israelià (2002-03). Per a la sèrie Park Portraits (2003–06), Dijkstra va fotografiar nens i adolescents suspenent momentàniament les seves activitats diverses per mirar fixament la lent des de llocs escènics al Vondelpark d’Amsterdam, el Prospect Park de Brooklyn, el Parque del Retiro de Madrid, i l’Amoy Botanical Garden de Xiamen, entre altres.
Des de la seva primera exposició en solitari, a la Moor a Amsterdam el 1984, Dijkstra ha exposat al Sprengel Museum Hannover (1998), Museu d’Art Contemporani de Barcelona (1999), Art Institute of Chicago (2001), etc. L’any 2012, el Guggenheim Museum i el San Francisco Museum of Modern Art van organitzar una gran retrospectiva del seu treball, Rineke Dijkstra: A Retrospective.
Ha rebut un gran reconeixement per la seva obra, incloent el Kodak Award, Nederland (1987); the Art Encouragement Award, Amstelveen (1993); the Werner Mantz Award (1994), the Citibank Private Bank Photography Prize (1998); i el Macallan Royal Photography Prize (2012).
La fotògrafa actualment viu i treballa a Amsterdam. Les seves obres es troben presents en les col·leccions de la Tate Gallery a Londres, la National Gallery of Art a Washington DC i la Goetz Collection a Munich, entre altres.
Per finalitzar, recomanem consultar la Biblioteca de Fotografia de l’IEFC, on es pot trobar una mostra significativa dels seus treballs.
Compartir