Del 28 de maig al 30 de juny de 2015, Enric Madrenas exposa el seu projecte fotogràfic sobre els naufragis Fe2O3 al Centre Cívic Joan Maragall de Sant Just Desvern, en el marc del Juny Fotogràfic.
El record de l’oblit
Vivim sovint episodis d’oblit. Recordem el que veiem i oblidem ràpidament el que deixem de veure. És lògic, habitual i ens passa amb les persones i els objectes.
En el moment en el que qualsevol gran objecte creat per l’home abandona el medi aeri per passar a un medi aquàtic l’anomenem derelicte.
A partir d’aquest moment comença per ell mateix un procés que el durà a l’inevitable oblit en la foscor del mar, si l’historia no ajuda a recuperar-lo.
L’historia no és res més que un recull d’episodis pretèrits del que va passar que recupera tot aquell que té ganes de fer-ho.
Les guerres son una font inesgotable de tragèdies. Estem cansats de veure en pel·lícules o documentals bèl·lics com persones, exèrcits i maquinaria de guerra es perden en el decurs de la mateixa.
Tots recordem casos com el Titanic, el Bismark, el Thistlegorm i molts d’altres no tan coneguts. Sens dubte hi ha una implícita tragèdia associada a aquests fets que sols l’historia ben escrita pot ajudar-nos a recordar. Però alguns d’ells gaudeixen d’un status especial i son recordats al llarg del temps per la importància de la seva particular tragèdia. Sovint la industria de la ficció s’encarrega de mantenir vius alguns d’aquests episodis bèl·lics.
La guerra en el mar encara té un punt afegit de dramatisme ja que tot desapareix sota les aigües.
Malauradament, la historia ens ensenya quins son els resultats quan els homes es barallen entre si i deixen fluir les seves reaccions més primàries on la vida no té cap valor.
Les víctimes, si n’hi ha hagut, ja no poden explicar-nos què va passar. Però cada xapa, cada mampara, cada fuselatge o cada objecte d’un vaixell o avió enfonsat ens diuen coses, es comuniquen amb l’esporàdic espectador sobre què va passar aquell dia en el que aquest gran enginy mecànic inventat per l’home que tants esforços van costar, va veure aturada la seva vida en pocs moments.
El blanc i negre ajuda a reforçar el dramatisme inherent d’aquestes vivències submarines apropant-nos a la monocromia obligada d’un medi aquàtic. També la llum natural ens permet veure aquests derelictes tal i com varen quedar un dia, el dia en que la seva activitat va cessar, sense gaires aportacions de llum artificial que distorsionen la realitat submergida.
Els convido doncs a compartir amb aquest recorregut visual algunes de les experiències submarines més atractives viscudes per a mi. No els podré facilitar per això la inenarrable sensació de veure néixer i créixer del no res la figura del derelicte a mida que un abandona la superfície i s’endinsa a cotes més profundes.
Compartir